Creant i de-creant

Creant i de-creant

El 5 de juny va ser la diada del medi ambient. Sincerament, malgrat tots els missatges catastròfics, m’agrada aquesta jornada perquè demostra d’una manera bastant clara en què consisteix la responsabilitat col·lectiva. Ningú es lliura de culpabilitat: tots contaminem d’una manera o d’una altra i la contaminació destapa els nostres petits egoismes. La passivitat amb la que prenem el fet que s’explotin treballadors al tercer món perquè puguem consumir a baix preu, la peresa amb què comprem objectes de plàstic, altres productes contaminants o de “usar y tirar”, la mandra d’agafar el cotxe per un trajecte que podríem fer caminant. O l’egoisme dels viatges a l’altra punta del món sense pensar en les conseqüències socials del turisme en molts països i ecològiques, pel simple fet d’agafar un avió.

I els ecologistes ens avisen: si no canviem de manera de viure, destrossarem el planeta, la temperatura pujarà, el nivell del mar s’alçarà i un llarg etcètera d’efectes. Em sembla, de fet, un missatge descoratjador però esperançador a la vegada. Aquest missatge, portat a una dimensió més profunda, és el missatge que ens porta la Bíblia. De fet, la contaminació no és més que un dels resultats del pecat. El pecat, aquesta paraula que no ens agrada perquè apunta a la culpabilitat, però que té a veure amb la falta de responsabilitat col·lectiva (o individual) d’estimar els altres com a un mateix i de la qual cap de nosaltres es lliura. Així, el missatge és el següent: si no canviem de manera de viure, destrossarem la nostra vida, la d’altres, i... moltes altres conseqüències.

La Bíblia comença amb una descripció poètica de la creació (dic poètica perquè és el que és, no pretén ser un llibre de ciència) ple de simbolismes que mostren el caràcter bo, creatiu i generós de Déu i l’amor que té envers la seva obra, tant éssers animats com inanimats. “La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà [...] Déu va dir: que existeixi la llum. [...] Déu va veure que la llum era bona i [...] la va separar de les tenebres”. El pecat, però, és la separació de Déu, el buscar el seu propi benefici. Pecant, l’home s’enemista amb si mateix, amb Déu, amb la resta d’humans i... amb la creació.

Tot i així, Déu envia missatgers, els anomenats profetes, perquè transmetin la seva paraula. Un d’aquests profetes, Jeremies, descriu exactament el pecat amb les mateixes paraules que la Bíblia descriu la creació, però ho altera en de-creació: “He mirat la terra: tota ella es caòtica i desolada; he mirat el cel; ni rastre de llum [...] fins i tot els ocells han fugit [...] els horts son un desert, totes les ciutats estan incendiades”. Visió profètica? Certament! Jeremies explica que aquest és el resultat del pecat. Pau, un dels deixebles de Jesús, en una carta als cristians que viuen a Roma, diu que tot “l’univers creat gemega i sofreix dolors de part” perquè espera que els éssers humans tornin cap al seu creador.

És curiós el nombre de metàfores a la Bíblia on la creació apareix per donar-nos lliçons. I és que, a part d’algun fet meteorològic (natural) que pot contaminar la Terra de manera passatgera, no hi ha cap altra cosa en aquest planeta amb la capacitat destructora que tenim els humans. La ironia és que també tenim una capacitat creativa impressionant. I aquest és el missatge esperançador que llegeixo entre línies: la capacitat de retornar, de parar i de tornar a començar. I ara no només parlo de la Terra, però també de la nostra relació amb el creador d’aquest planeta.

Joelle Philippe, Església Evangèlica Sant Feliu de Guíxols