Homo Homini Lupus?, per Anaïs Philippe

Homo Homini Lupus?

Després d’haver passat tres mesos a la República Democràtica del Congo (RDC) treballant amb una ONG que dóna suport psicològic a individus traumatitzats per conflictes armats que fa dècades que duren, intento reflexionar en allò que he vist, sentit i viscut. Quan hom es troba cara a cara amb les conseqüències de l’extrema pobresa, la violència domèstica i sexual, la violència física i la mort indiscriminada de familiars i amics en atacs per part de grups armats rebels, sembla que torna a Occident amb una visió del món i de la condició humana molt diferent de la qual tenia abans. No és que hagi viscut ni presenciat de primera mà aquesta tirallonga d’atrocitats durant els tres mesos que he passat allà, però he pogut tastar i adonar-me de les conseqüències que aquests esdeveniments traumàtics tenen a les vides de les persones en el seu dia a dia, en la seva lluita per a sobreviure i per a portar pa a taula.

Els grups de persones traumatitzades amb qui més treballava eren dones víctimes de violacions per part de milícies o membres de les seves comunitats, i ex-combatents de grups armats rebels, incloent-hi ex nens soldats. Allò que més em toca la moral és que els perpetradors, que són culpables dels crims més horribles que hom pugui imaginar, han sigut en primer lloc víctimes i testimonis dels mateixos crims perquè ha nascut i crescut en un entorn caracteritzat per una violència extrema. Però em pregunto: podem assenyalar amb un dit acusador un nen soldat que mata un civil a cops de matxet en un poblet rural per robar-li els aliments que portarà a la resta dels companys del grup armat amb qui viu a la jungla i que li permetran seguir la seva presumpta lluita contra el règim polític corrupte actual?

L’est de la RDC i moltes altres regions a l’Àfrica subsahariana es troben en els mateixos cicles de violència que semblen un peix que es mossega la cua, on els que acaben rebent són els més vulnerables: dones que es resignaran una vegada i una altra a ser violades i infants que un dia tindran prou força per sostenir un AK-47 entre braços i tractar de guanyar-se la vida fent el mateix que les generacions anteriors.

Davant aquest panorama, la famosa dita atribuïda a Hobbes que diu: “Homo Homini Lupus Est”, que l’home és un llop per a l’home, sembla cobrar més sentit que mai. Tanmateix, de res ens serveix quedar-nos estancats en el pessimisme. Els qui som cristians creiem que Déu no és indiferent al patiment humà. Tal com digué el rei David en un dels seus salms, “als qui clamen al Senyor, ell els escolta i els treu de tots els perills. El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets” (Salm 34:18-19).

És més, creiem que Déu es mulla i no es queda de braços plegats, doncs la Bíblia relata la història d’un home que “no tenia figura ni bellesa que es fes admirar, ni una presència que el fes atractiu. (...) El menyspreàvem i el teníem per no res. De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven. Tots anàvem com ovelles disperses, cadascú seguia el seu camí; però el Senyor ha carregat damunt d'ell les culpes de tots nosaltres” (Isaïes 53:2-6).

Aquests versos fan referència a Jesús de Nazaret, també anomenat fill de Déu. La seva vida tal com l’exposen els evangelis no sols ha portat esperança a molts dels qui han patit i pateixen injustament arreu del món sinó que també poden marcar un ara i un després als cors dels qui indaguen sobre la naturalesa del bé i del mal, la incansable lluita de l’ésser humà.

A.P. Església Evangèlica de Sant Feliu de Guíxols