Nosaltres/ells i la pròpia identitat, per Anaïs Philippe

Nosaltres/ells i la pròpia identitat

Quan algú posa en dubte que la Costa Brava és un dels indrets més bonics de Catalunya segurament se’ns eriça el pèl mentre agafem embranzida per exposar el nostre repertori d’arguments a favor de les nostres terres ganxones, empordaneses i gironines. Quan es tracta de comparar Espanya amb un altre país europeu, per exemple Alemanya, de seguida posarem sobre la taula els arguments culinaris, climàtics i interpersonals que fan d’aquest país, als nostres ulls, una mica més acollidor que cap altre país nòrdic. Si seguim, fins i tot compararem Europa amb els Estats Units, defensant els segles d’història i cultura que envolten i donen vida als antics edificis i obres d’art del nostre continent. I permeteu-vos canviar els noms dels països i dels arguments per afegir allò que més us agrada del bàndol amb el qual us identifiqueu.

Per a qui li faci gràcia, proposo un petit exercici: proveu d’escriure en un paper 20 paraules que us defineixin. Us sorprendrà veure la quantitat de nivells que conformen la vostra identitat, ja sigui personal o social, és a dir, les diverses categories a les quals pertanyeu ho vulgueu o no.

Ja fa dècades que els psicòlegs socials proven d’esbrinar de quina manera construïm la nostra identitat. Els estudis inspirats en les teories de la identitat social de Tajfel i Turner ens mostren que l’ésser humà és categoritzador en la mesura que té tendència a dividir el món en dos grups: nosaltres i ells. Això porta a diversos biaixos, entre altres, a percebre més positivament el propi grup i de forma més negativa l’altre i a accentuar les característiques que ens diferencien.

Si torneu a la llista d’allò que us defineix veureu que la identitat és un polígon de moltes facetes, complex i difícil de simplificar. Ara bé, els esdeveniments que han ocorregut últimament a Catalunya segurament han fet més preponderant la vostra identitat com a català/na (nosaltres) en oposició a la resta d’Espanya (ells) o bé com a català/na-espanyol/a (nosaltres) en oposició als independentistes (ells). Les emocions encara són a flor de pell, la polarització és evident i no negligible. Tot i així, fóra bo ser capaços de situar-se més enllà de la simple descripció del món i dels problemes en termes de “nosaltres/ells”.

Els qui som cristians, creiem en un Déu creador que ha posat en l’ésser humà un desig més enllà de la vida aquí a la Terra. A la carta als Hebreus, al nou testament, l’autor animava els lectors dels primers segles després de Crist a buscar una identitat perenne, no subjecta al context cultural o històric del moment: “Perquè no tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir” (vegeu Hebreus 13:14).

No sé fins a quin punt us podeu sentir identificats amb aquesta sensació de pensar que hi ha d’haver alguna cosa més. Ara bé, si tenim en compte la grandària del planeta, les diferents societats que hi conviuen i els milers d’anys d’història que ens precedeixen, ens adonem de la petitesa de la realitat quotidiana que viu cadascú de nosaltres tot tractant de mantenir les fronteres entre categories i grups ben definides per tal de mantenir clara la pròpia identitat. I la pregunta ara és: què en fem d’això?

A.P. Església Evangèlica de Sant Feliu de Guíxols