Perquè la religió no em fa ser millor persona, per Joëlle Philippe

Perquè la religió no em fa ser millor persona

Aquest any, els protestants celebren els 500 anys de la Reforma. La Reforma simplement va ser un retorn al que deien les Escriptures (la Bíblia) després que el monjo Martí Luter decidís denunciar els abusos de l’Església Catòlica en vendre butlles papals a la gent perquè pogués anar al cel. Els protestants, com se’ls va anomenar més tard, van acollir-se a les  tres declaracions de la Reforma: només la fe, només la gràcia, només les escriptures. I després se’ls va afegir dues més: només Crist i només a Déu la glòria.

I de la fe voldria parlar ara, ja que en la fe comença tota vida espiritual. No voldria parlar de religió, perquè crec que justament la fe cristiana, en centrar-se només en la fe, es diferencia de qualsevol altra religió. M’explico.

Els meus amics i coneguts toleren la meva fe (que ells anomenen religió) perquè creuen que em fa ser «millor persona» i això els sembla bé. Òbviament això és el que donem per fet: que la religió serveix per a ser millor persona i que, seguint pas a pas, ens guanyarem el cel, el premi. Aquesta suposició alimenta el nostre ego si som «bons» per naturalesa, i fa fugir tot aquell qui creu que no val la pena esforçar-se, és a dir: bevem i mengem que demà morirem!

Per desgràcia per als «bons», i de fet, per sort per als «dolents», el missatge de la fe que mostren les Escriptures, i que Luter volia fer entendre quan va començar la Reforma, és un missatge ben diferent. En la carta de Sant Pau a l’església de Roma, l’autor distingeix entre dos tipus d’éssers humans: aquells qui són «dolents» i que fan el mal de manera oberta i aquells que creuen que no fan el mal però el fan (i són pitjors perquè es creuen millors per aconseguir amagar-ho). La conclusió és senzilla: siguis un o l’altre, acabes fent el mal.

En general, a tots ens agrada la idea de justícia divina per als més dolents. Potser per a aquells que van massacrar milions com Stalin, Mao o Hitler. O per a aquells que han massacrat centenars, com els terroristes avui en dia. O per a aquells que maltracten a la seva dona. O... i a on posem el límit? I d’aquesta manera, jutjant, ens posem al lloc d’aquell qui ha de pesar els nostres cors.

Els protestants creuen, com diu la Bíblia, que Déu, en la seva incomparable i infinita compassió, decideix perdonar aquest mal que fem tots i veure’ns com a bons, no perquè fem esforços en ser millor persona, sinó simplement perquè Jesús va viure la vida que hauríem d’haver viscut si fóssim bons, i perquè va morir la mort que mereixem per ser dolents. Jesús, doncs, substitueix a nosaltres i Déu ho accepta com a fiança. Així doncs, no s’espera cap altra cosa de nosaltres sinó el fet de creure que això és cert.

Aquesta fe és certament alliberadora, perquè treu el pes de sobre d’haver de «fer esforços» per ser millors. El fet de ser bo no es compra ni es ven, ni amb esforços ni amb diners. Aquesta fe també, evita que els «bons» puguin fardar del que són i rebutjar els «dolents». Aquesta fe acull a tots i a totes, a on siguin en el seu camí, quan creuen en Jesús.

Tot i així, 500 anys després, i després de moltes noves reformes, els cristians tenen tendència a oblidar una vegada i una altra el significat de la fe, perquè al cap i a la fi, ens agradaria aconseguir-ho nosaltres mateixos i poder dir que ens ho hem guanyat. També de vegades als cristians ens agrada separar-nos de la resta del món i poder dir que som «millors». Però les Escriptures estan allà per recordar-nos una vegada i una altra, que només per la fe en Jesús – i res més – Déu ens pot veure «bons». I aquesta fe és a l’abast de tots.

J.P. Església Evangèlica Sant Feliu de Guíxols