Estimat/da, llegeix un salm, per Joëlle Philippe

Estimat/da, llegeix un salm

Una amiga que m’explicava que quan estava trista o deprimida, la seva mare li deia: “Anda, niña, deja de llorar y léete un salmo.” Els salms són oracions, o més aviat cançons, a Déu que es troben a la Bíblia. Al principi aquesta anècdota m’havia fet riure. De petita, em semblava que els salms eren avorrits, que els poetes es queixaven de tot i per tot, que no sabien el que volien, que moltes vegades els textos no seguien cap lògica. Ara, però, m’adono de la seva rellevància.

Ara, que he crescut i m’enfronto a vegades als cops de la vida, obro la Bíblia i m’adono que els salms són això: queixes sense lògica, però no avorrits. I és que els salms són les oracions, desordenades, sense sentit, de persones que també patien. Són l’honesta prova de com els nostres cors i les nostres ments enmig del dolor no saben què pensar o què dir, que nomes criden, ploren o reclamen, i busquen una resposta que no sol venir de seguida. “Crido de dia i no em respons, crido de nit, sense repòs (Salm 22:3).” La resposta vindrà més endavant, però mentrestant, el poeta necessita evacuar, dir el que pensa i el que sent, amb un dolor que a vegades és fins i tot físic. “Tot jo m’escolo com l’aigua, se’m deslloriguen els ossos; com cera se’m fonen les entranyes (Salm 22:15).”

En certa manera, em reconforta veure com fa segles, hi havia gent que s’enfrontava als mateixos dilemes que jo. El que em reconforta encara més, però, és saber que, com diuen els salmistes, fa segles que aquell qui ens ha creat ens escolta. “Déu escolta el meu plor i la meva súplica (Salm 6:9)” i “Déu és a prop dels cors que pateixen, salva els homes que se senten desfets (Salm 34:18).” En les oracions, ens dóna un espai perquè deixem anar la nostra fúria i la nostra ira, perquè diguem coses terribles que no hauríem de posar en acció, però que necessitem dir. Sabent això, entenc ara algunes de les frases que em semblaven massa violentes, com ara: “Destrueix els meus enemics, destrueix-los indignat, que no en quedi ni rastre! (Salm 59: 13)” Déu vol escoltar el que pensem, vol que ho expressem, però es molt millor que ho diguem a ell, que no pas que ho fem.

Finalment, els salms porten el que jo anomeno l’esperança de l’experiència. Tots els poetes saben que, aquest patiment és passatger, que tard o d’hora, passarà. Què fan doncs? La majoria de poetes acaben el seu salm mirant lluny del seu patiment, sobretot cap a Déu. Miren enrere, al passat, als bons moments. “Recordo aquestes coses, de com anava a la casa de Déu, enmig d’un aplec festiu, amb crits d’alegria i lloança (Salm 42:4)” I miren endavant, al futur, cap a nous bons moments. “Perquè aquesta tristor, ànima meva? Perquè aquesta desesperança? Espera en Déu, perquè el tornaràs a lloar (Salm 42:11)”.

J. P. Església Evangèlica Sant Feliu de Guíxols