Retrats de reconciliació

Retrats de reconciliació

2014 serà l’any de les commemoracions: el tricentenari del setge de Barcelona, el centenari del començament de la Primera Guerra Mundial i, també, el vintè aniversari d’un esdeveniment que va deixar el cor glaçats dels qui havien cregut que la fi de l’URSS havia significat la pau per a la humanitat: el genocidi de Ruanda. El 1994, l’ètnia dels hutus va aixecar les armes contra l’altra ètnia que habitava Ruanda, els tutsis, per fer-ne una “neteja”.

El magazine del diari The New York Times ha publicat recentment un interessant foto reportatge que mostra una sèrie de retrats de reconciliació on es veia l’autor del crim i el supervivent. Gràcies a la feina d’una ONG aquestes parelles han aconseguit reconciliar-se i treballar per construir un nou país, deixant enrere odis i desitjos de venjança. La idea era senzilla: el perpetrador havia de declarar-se culpable i demanar perdó a la víctima, un perdó sincer i de cor.

Karorero, un dels supervivents explicava: “La justícia no sempre dóna una resposta satisfactòria […] però quan es tracta de perdonar voluntàriament, estem satisfets d’una vegada per totes. Quan estem plens d’ira, perdem el cap. Però quan vaig perdonar, la meva ment va descansar”.

Sense comparar amb el genocidi de Ruanda, quantes coses ens perdem per no saber perdonar? Sempre esperem que sigui l’altre qui faci el primer pas. Jesús va donar una ensenyança bastant trencadora. “Si en el moment de presentar la teva ofrena, et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa la teva ofrena, vés primer a fer les paus amb el teu germà i després ja presentaràs la teva ofrena”.

Jesús ens recorda què hipòcrites som fent bones accions en el dia a dia (en aquest cas donar l’ofrena, però avui podria ser, donar diners a una ONG o aliments per als necessitats) mentre que seguim ferint o guardant rancor als que tenim més a prop. Potser hauríem d’aprendre una lliçó dels ruandesos, que, havent patit el que van viure (la mort dels seus parents) han decidit perdonar.

Joëlle Philippe, Església Cristiana Evangèlica